Has pensat de fer Ratafia ???!!!
Ja tens el teu aiguardent o la teva anisada?, passat per l’espaidelvi Botiga i t’explicarem con fer-la.
Es tan fàcil con sortir a fer el vol tot aprofitant per recollir les herbes i gaudir de la Natura.
La ratafia és un dels pocs licors que, actualment i habitualment, moltes famílies catalanes elaboren de manera artesana a casa seva a partir de nous verdes i herbes aromàtiques que han recollit pels volts de Sant Joan.
La ratafia és una beguda fortament arrelada a la Catalunya Vella, és a dir, a l’Alt i Baix Empordà, la Garrotxa, el Pla de l’Estany, el Gironès, la Selva, el Ripollès, els Pallars, l’Alt Urgell, el Vallès, la Segarra i les Garrigues. Centenars de catalans d’aquestes comarques elaboren, cada juny, litres i litres de ratafia. Molts d’ells ho fan per tradició familiar, fruit d’un coneixement que s’ha transmès oralment al llarg dels segles. Cada família té una recepta pròpia per fer ratafia, transmesa d’avis a néts amb la major discreció possible, per tal que els veïns no sabessin quin era el secret que feia que el beuratge tingués tal gust o tal aroma.
Un xic d’història, saps;
Diu que una vegada, fa més de mil anys, a l’ermita que hi havia al coll de Sant Marçal, es trobaren tres dels seus bisbes: el de Vic, el de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona, els quals esbrinaven i escatien algun assumpte en petit concili territorial.
Quan, després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren signat la composta, demanaren al masover alguna cosa per fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, els tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall, els quals presentà en una sola copa.
La beguda era nova per a ells, i els agradà, com sol agradar a tos els qui la tasten.
Quina beguda és aqueixa tan bona? —li preguntaren—. Com se’n diu?
És una beguda que nosaltres ens fem —respongué el masover.
I no té nom? —replicà un dels bisbes.
Jo no n’hi sé cap —respongué el pagès.
Doncs, ja que ningú no li ha donat nom encara, donem-l’hi nosaltres —digué el bisbe— Quin li posarem? Si en trobéssim un que fos com el segell del tractat que acabem de fer, aquest verament seria el millor.
Els tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d’ells es donà un cop de mà al front i digué:
Rata fiat! [Queda firmat.]
Amb l’aprovació dels altres bisbes, els quals celebraren l’acudit, aqueix licor català, que és el més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i amb aquest nom és conegut a totes bandes.
Comparteix-me!
Comentaris recents